Dos punkis i un vespino

Es Navidad, en todos los hogares se reúnen las familias y realizan el eterno ritual de siempre, cantan villancicos, brindan con cava y se empalagan de barquillos y turrones, sin saber que en una gasolinera perdida en medio de la nada sucede algo insólito.

Por la gracia del destino, aparecen allí dos punkis, hermanos de sangre y compañeros de viaje. Nómadas por convicción, se trasladan continuamente de un lugar al otro por la simple necesidad de sentirse libres.

Sus mínimas pertenencias, las llevan en una pequeña mochila. Viajan siempre acompañados de su vespino, pero en esta noche fatídica, la moto desbarajustada les ha abandonado a medio camino y se ven obligados a refugiarse debajo del techo de la gasolinera. ¿Quieres saber qué pasará?

Ficha artística:

Dramaturgia: Marilia Samper y Llàtzer Garcia.

Dirección: Marilia Samper.

Reparto: Ray: Javier Beltran, Jota: Oriol Casals, Carol: Muguet Franc, El Gasolinero: Xavi Frances.

Escenografía: Enric Planasç.

Vestuario: Gimena Gonzalez Busch.

Jefe técnico e Iluminación: Jordi Berch.

Producción y distribución: Xevi Gomez.

Dos punkis, un vespino i molt de Bitter Kas

Haig de reconèixer que el panorama, a priori, no em pintava gaire clar: en una gasolinera, durant la nit de Nadal, coincideixen dos punkis als qui se’ls hi ha espatllat la moto (Javier Beltrán i Oriol Casals), una noia que acaba de fugir del sopar familiar (Muguet Franc) i el dependent (Xavi Francès), un home una mica frustrat que no té res més important a la seva vida que fer bé la seva feina. Aparentment entre ells no hi ha res que els uneixi, però a mesura que passen els minuts, no gaires, ens adonem que tots tenen la necessitat de fugir i que la benzinera podria ser la sala d’espera d’un hospital, una estació de tren, l’aeroport o qualsevol restaurant. És a dir, la benzinera és el punt, fred i allunyat de tot en aquest cas, on quatre vides amb inquietuds ben diferents es troben. Arriben desorientats i sense saber-ho, poc a poc i a glop de Bitter Kas (amb alguna cosa han de treure la set), van descobrint allò que necessiten.

I si dic que la cosa no em pintava gaire clara és perquè davant de personatges com aquests, un tem que la directora (Marilia Samper) s’hagués conformat amb tirar d’estereotips. Almenys, sembla difícil resistir-s’hi. Però ben aviat es pot veure que el que interessava als autors d’aquesta obra (la pròpia Samper i Llàtzer Garcia) no era fer una paròdia sobre les aparences, sinó reflexionar sobre els conflictes interns de cadascun dels personatges i, en aquest sentit, la direcció manté fidel la idea del text. Aquest encert el podem sumar a uns papers ben caracteritzats i a unes interpretacions que en cap moment es deixen menjar pels seus personatges: per exemple, els punkis es comporten com a punkis, però poc a poc van deixant entreveure les seves individualitats i els seus maldecaps i allò que al principi era simple caracterització social passa a convertir-se en una mena de necessitada reivindicació del jo.

L’obra, que es pot veure al Teatre Gaudí Barcelona (TGB) fins el 15 de gener, arriba de la Nau Ivanow amb l’aval del Premi al millor projecte d’escenificació de l’Institut del Teatre 2010. La jove companyia La Brava va néixer després de què els actors Casals, Beltrán i Franc coincidissin amb Samper en l’equip d’Els nois d’història, l’obra d’Alan Bennet dirigida per Josep Maria Pou amb la que el Teatre Goya va reobrir les seves portes. Un projecte comú de baix pressupost que es consolida en la primera actuació de Dos punkis i un Vespino al TGB sota l’atenta mirada, en primera fila, del propi Pou: el seu somriure devia indicar que els seus nois han picat pedra i han trobat or. Esperem que amb propostes tan engrescadores, valentes i encertades com aquesta, la companyia La Brava faci que aquest or segueixi brillant en el futur.
Manel Haro (El blog de las odiseas)